Això d’haver d’aguantar el trepant, mentre poleixo, és bastant cansat, i sobretot sabent que has de polir tota una moto! Així que he buscat la manera de tenir la màquina quieta i moure jo la peça per la zona on vull polir. Fins ara ho feia al revés, i no era la millor opció…
Se m’ha ocorregut la idea de subjectar el trepant al cargol del banc. D’aquesta manera, només he de moure la peça i l’esforç, és menor. Creieu-me, ni que sigui una mica d’estar per casa, va de “conya”!
Espero que subjectant-lo així, pugui avançar molt més la feina, ja que ara, vaig una mica endarrerit…
Tags: disc de mil-fulls, eines, invents, polir, trepant
Ahir vaig anar fins a Igualada a comprar un disc de mil-fulls. Després d’entrar a una botiga de pintura i a tres ferreteries, he trobat finalment el que buscava a la Ferreteria Jorba Solà [On i què...], però un cop m’ha tocat demanar, m’he quedat una mica confós… No vaig pensar a preguntar-li al Jordi de quin gramatge havia de ser!
Els discs de mil-fulls, són uns discs preparats per a ser instal·lats a les màquines rotatives, com per exemple un trepant, i per mitjà d’uns petits papers de vidre enganxats a tot el voltant, va polint la peça en qüestió. La seva classificació es basa en el gramatge del paper: com més alt és el número de gramatge, més fi és el paper.
Al ser la primera vegada que treballaria amb una eina d’aquestes, vaig agafar un disc dels fins (per por a no quedar-me sense moto al polir), concretament el del número 320.
I avui l’he provat. L’he instal·lat a un trepant petitet, per tal de que sigui més manejable, i l’he provat amb la part de la peça que cobreix la cadena. Li costa una mica d’arrencar la pintura, però a base de vàries passades, queda la xapa ben brillant. Ara ja sé com treure tota la pintura de la moto (aixó si, amb molt de paciència!). De totes maneres, hauré de buscar algún sistema per tenir el trepant fix i moure jo la peça i no pas al revés, tal i com ho faig ara…
Tags: disc de mil-fulls, eines, ferreteria, Ossa, pintura, polir, trepant, xapa
Després d’aquests dos intents fallits amb la restauració, i tal i com us explicava el primer dia [llegir entrada], per tercera vegada, vaig treure la moto de dins la caixa, amb l’objectiu de que aquesta vegada fos la definitiva!
Vaig escampar totes les peces pel terra del garatge (llàstima que tot seguia en el mateix estat…) i després de donar una ullada al manual d’especejament, em vaig posar mans a l’obra! Bé, de tocar-ho i remenar-ho tot sí que ho vaig fer, però de feina… en vaig fer ben poca! L’època de l’any tampoc hi ajudava gaire. Era estiu, i els dies que no treballava aprofitava per sortir, així que de ganes, moltes, però de feina, poca.
Cada dia, en algun moment o altre, em passava pel garatge a contemplar l’estesa de peces. Però fins no fa gaire, no em vaig decidir per on començaria. Finalment, vaig arribar a la conclusió que la millor opció era començar per la part de xapa i pintura, ja que hi havia moltes zones de rovell i espais on la pintura es començava a aixecar.
Com que de temes de pintura jo no hi entenc, he anat a demanar consell en un expert en el tema, el Jordi. El Jordi és professor d’un centre d’ensenyament de formació professional i dóna classes a cicles formatius de la família de manteniment de vehicles autopropulsats, així que ell sabria de quà anava el tema.
Vam estar parlant del tema de preparació del xassís per tal de poder-lo pintar correctament. Jo tenia previst portar la moto a un taller perque li fessin un sorrejat. El sorrejat consisteix en tirar arena o petits cristalls a alta pressió sobre la zona que és vol despintar. Tot i ser un mètode car, és molt efectiu, ja que et deixa les peces com noves. Ell m’ho ha desaconsellat ja que els preus són bastant alts i ha deixat anar un: “Oi que et vols restaurar la moto? Doncs fes-ho tu mateix, així després serà més gratificant!“.
M’ha recomenat que, mica en mica, anés treient tota la pintura vella amb l’ajuda d’un disc de mil-fulls, ells al centre ho fan així i els hi va molt bé.
Me’n vaig a Igualada a comprar un disc d’aquests. Fins ara!
Tags: consells, disc de mil-fulls, eines, pintura
Uns anys més tard, per allà a l’any 2007, vaig desencapsar la moto per intentar tornar-la a restaurar. Les hores anàven passant i la feina feta era quasi bé sempre la mateixa: netejar, netejar i netejar, però els resultats no es veien.
En aquella època, al disposar ja d’una bona connexió a internet, em vaig dedicar a documentar-me sobre aquell model de moto. Fotografies i pàgines web on venien recanvis, una d’elles, encara a dia d’avui, m’ha servit de molta ajuda!
Es tracta d’un portal de motos antigues i clàssiques anomenat La Maneta. Aquesta web, al disposar d’un fòrum molt participatiu, és converteix en un dels millors llocs de referència si has preguntar per qualsevol tema relacionat amb les motos antigues.
Participar en aquest fòrum [On i què...], em va servir per aconseguir una còpia d’un document que havia buscat durant molt de temps: el llibre d’especejament de la Ossa 125 B. Gràcies a aquest llibre, vaig poder classificar la gran part de peces que, en aquell primer intent, vaig desmuntar sense apuntar-me com i a quin lloc anàven posades.
Així que, aquell segon intent, va quedar només en una petita classificació de totes les parts de la moto, ja que al cap d’uns mesos, la vaig tornar a encapsar tal i com l’havia deixat l’últim cop.
Tal i com us explicava l’altre dia, hi hagut 2 intents de restauració d’aquesta moto que, malauradament, no es van acabar. Del primer intent, ja en fa uns quants anys i no us puc ensenyar com estava la moto el dia que la vaig portar cap a casa, ja que no en tinc cap fotografia. Qui havia de pensar que tot aquest porcés serviria d’argument per un bloc!
El primer que vaig fer, després d’engegar-la i de mirar-la per tots els costats, va ser intentar netejar-la una mica, sobretot la part del motor que estava plena de grassa. Accedir a tots els racons era molt complicat, i com que tard o d’hora s’havia de fer, la vaig començar a desmuntar tota.
Les rodes, els parafangs, el dipòsit, els circuits elèctrics,… tot! La única cosa que no vaig tocar, va ser el motor. Feia uns dies que havia funcionat, així que no em volia arriscar a obrir-lo i córrer el perill de fer-lo malbé. En pocs dies, va quedar la moto pràcticament feta a trossos, amb tan mala sort que no vaig apuntar quina era cada peça i a quin lloc anava. En aquell moment, no en vaig ser conscient del què havia fet, i ara, me n’arrepenteixo molt!
El fet de tenir tota la moto a trossos, va ajudar a fer una primera neteja, molt superficial de totes les seves parts, i a diagnosticar les parts que necessitaven més atenció.
Al cap d’uns dies, tot i haver començat molt engrescat, vaig anar deixant de banda la neteja fins que al cap al cap d’un temps (i per evitar no perdre cap peça) la vaig guardar tota en una caixa. Vés a saber quin dia m’hi tornaria a posar!
Benvinguts a “La moto de l’avi“!
Aquest bloc, neix amb la finalitat de poder explicar i viure el procés tan laboriós i delicat, com és el de la restauració d’una moto clàssica.
D’aquesta manera, doncs, us convido a donar un cop d’ull a aquestes línies, on mica en mica, podreu veure el procés que vaig seguint per tal d’intentar deixar la moto del meu avi en el millor estat possible.
Es tracta d’una moto fabricada l’any 1957 per la marca catalana Ossa, concretament el model 125 B, amb una potència (tal i com el seu model indica) de 125 cc.
Feia ja molts anys que estava guardada sota la pols en un garatge, quan em vaig decidir de pujar-la fins a casa per començar-la a arreglar. D’això, també, ja en fa uns quants anys. El temps havia degradat molt la pintura i el rovell es començava a menjar la planxa. El seient biplaça tampoc hi era, i en aquest cas, no havia sigut el rovell qui se l’havia menjat… sinó que de ben segur, havia sigut obra d’algun o altre rosegador.
De totes maneres, a part d’estar molt bruta, descolorida i una mica rovellada, a part del seient, no li faltaven gaires peces més, cosa que és molt important per poder-la deixar ben restaurada de la manera original. Amb molta curiositat, i a mode, de prova, el dia que la vaig arrosegar fins a casa, li vaig instal·lar un pot (que provisionalment, faria la funció de dipòsit!) amb un petit tub fins al motor per tal d’intentar arrencar-la. Vaig quedar sorprès quan després del primer cop de pedal, la moto és va posar en funcionament! El primer pas, ja havia sigut un èxit!
A partir d’aquí, els intents de restaurar-la, van durar molt poc. Començava amb la feina durant uns dies, però després, ho deixava estar fins que al cap d’un temps, m’hi tornava a posar. I així, durant un parell de vegades, fins avui, que novament, he tret totes les peces una altra vegada de la caixa, on eren guardades.
Espero que aquesta vegada, sigui la definitiva i la pugui compartir amb tots vosaltes.
Benvinguts novament a aquest bloc!
Comentaris recents